Reformatar.


Aquest mètode també es coneix com “reformatar”: el canvi de format (...) en general les biblioteques solen procurar conservar el document original. El procés de digitalització contribueix a la seva preservació ja que evita el seu ús directe, sent substituït aquest per una còpia absolutament fiable. (...) Però tot i aquesta millora de prestacions, el document digitalitzat resultant sol oferir una menor garantia de supervivència que el document tradicional el qual presumiblement ha pretès preservar. Per això s’haurà de programar la seva preservació igual que es fa per a qualsevol altre recurs digital.

GALLART, Nuria i KEEFER, Alice: La Preservació de recursos digitals : el repte per a les biblioteques del segle XXI, UOC, Barcelona, 2007.





"Cuanto más rápida es la transformación, mayor es el deseo de permanencia."

Este popular alegato escrito por el intelectual del s.XIX John Ruskin,  quizás sirva para explicar gran parte del suceso de interés internacional surgido durante estos últimos días, vengo a referirme del caso del Ecce Homo de la Parroquia de Borja en la provincia de Zaragoza.

Poco hay que contar ya de éste caso archiconocido por todos, tanto, que en sólo unos días, se ha declarado como fenómeno social por los medios de comunicación. Un día es trending topic en Twitter y al día siguiente, la imagen creada por la octogenaria feligresa que bien podría pertenecer al rostro de algún integrante del Aquelarre de Goya, se convierte en icono pop bajo el legendario epitafio de Sonic Youth de “Kill your Idols”.

Es curioso cómo se retroalimenta una noticia perfecta para tiempos de crisis. Pero para los profesionales, curiosos, sensibilizados o incluso entusiastas del patrimonio cultural, no es nada nuevo. Los que intentamos estar informados sobre este tipo de casos nos escandalizamos cada día.  Los reportes de atentados hacia los bienes culturales son incontables: yacimientos arqueológicos destruidos por parte de responsables de proyectos de urbanización e inmobiliaria, expolio artístico, delitos por fanatismo ideológico, la desidia frente al deterioro del legado documental, nefastas intervenciones debido a la intrusión profesional, y un largo etcétera de casos que, ya sea por rendimientos económicos o por falta de interés mediático, nunca llegan a ser siquiera polémica social.

Para finalizar e intentar dar una respuesta seria, congruente e imparcial, me apoyaré de esta frase rescatada del artículo El Atentado a La Imaginería Patrimonial Religiosa en las Últimas Décadas escrito por el doctor en historia Lorite Cruz (que por cierto recomiendo encarecidamente):

“se considera patrimonio todo aquello que sea asumido por la población como tal y por tanto esta misma sea capaz de querer conservar, porque le da valor.”

Intervenció indirecta.

Un principi bàsic de la preservació de béns culturals, definit ja en la Carta del Restauro de 1987, és que la intervenció directa sobre l'objecte ha de ser l'últim recurs per a la seva conservació. Aquesta premissa obliga l'especialista en conservació a haver de recórrer a una sèrie de mètodes d'intervenció indirecta, denominats de conservació preventiva, els quals tenen com a finalitat prolongar i mantenir el major temps possible la integritat fisicoquímica dels materials constituents dels objectes d'interès, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sense haver de ser tractats directament.
FORNIÉS, Z., La Climatización de los Depósitos de Archivos, Bibliotecas y Museos como Método de Conservación, TREA, Gijón, 2011.

Lepisma, peixet d'argent o peixet de plata

Amb el nom de peixet d’argent són conegudes diverses espècies de l'ordre dels tisanurs, de talla moderada (al voltant de 20 mm en moltes espècies), que es caracteritzen per tenir el cos pla, allargat i àpter (sense ales) generalment cobert d'escames, i amb tres apèndixs caudals; antenes llargues multisegmentades i ulls compostos, petits i separats.
Algunes espècies són fitòfagues, altres omnívores, i algunes són capaces de digerir materials compostos a base de cel·lulosa. Poden sobreviure durant setmanes sense menjar ni aigua. Els objectes infestats mostren evidències tals com osques i pèrdues superficials, depressions embudiformes poc profundes, forats irregulars o fins i tot restes (cadàvers, excrements, mudes o escames).

De la PAZ NARANJO, José i LÓPEZ GUTIÉRREZ, Arian, Los Insecticidas en la Lucha por la Conservación del Patrimonio Documental en Paises de Clima Tropical, ANRC, La Habana, 2009.
BELLÈS ROS, Xavier, Insectos no Sociales, Introducción a la Bioarchivística, S&C edid., Carmona, 1998.

Microorganismes.

El desenvolupament microbià planteja dos greus riscs: En primer lloc la producció metabòlica de les substàncies orgàniques que interactuen amb el material. Aquestes substàncies inclouen pigments, enzims (cel·lulases i proteases), àcids orgànics i inorgànics, agents quelants i altres substàncies bioquímiques.
En segon lloc la presència de microorganismes i toxines perjudicials, que plantegen riscs per a la salut al personal de la institució i els visitants.
VALENTÍN, N. 2010. Microorganisms in Museum Collections, Coalition 19:2-5.

La Conservació dels Documents d'Arxiu. Factors que els deterioren o destrueixen.

Gràcies a l'esforç dels companys de l'Oficina de la Direcció d'Arxius Municipals de Barcelona, el suport de la direcció de l'Arxiu Municipal Contemporani i a l’excel•lent feina de la dissenyadora Laura Roige, és possible visitar de forma virtual la IV Mostra de Documents de la qual vaig ser artífex. Sota el títol "La Conservació dels Documents d'Arxiu. Factors que els deterioren o destrueixen" l'exposició es va realitzar al vestíbul de la seu de l'AMCB entre Setembre del 2007 i Desembre del 2008.
Com es dedueix pel títol, es tracta d'un resumit compendi dels factors de degradació més comuns que s'han de tenir en compte en la conservació de documents d'arxiu, basat això si, en les necessitats i experiències en la gestió del departament de conservació de l'AMCB.